Company D’Habitació

Tu, com una tardor del maig, Et treies la roba. L’americana, El jersei gris i, sota el pantalón Plegat pels trencs, l’eslip de niló, Que tu mateix et rentaves, romanien, Com en temps del col·legi de la bonanova, ordenats A la cadira que mai no acostaves A la taula. I, una matinada de juny, A les cinc de les primeres motos, Tornaves trompa, amb els cabells salabrosos D’haver nedat, Amb els ulls petits, llunyans, lluents, I una mica de sorra pel niqui, Aquell de ratlles negres i blanques, Que t’era una mica estret i semblava de nena. Acotant el cap de no estudiar, Et vares treure el pantalon, “amb unes del bar estudiantil hem anat a Castelldefels”. I, en silenci De jo no respondre i de, a tu, saber-te greu, Et tragueres una petxina que duies al butxacó, Quasi vermella. Aromàtica de marisc, humida, “et duc això”. En el teu gest, fresc i marítim com un brot de pi, Que tu no senties ben bé per mor del temporal de la ginebra, Vaig veure que eres innocent, almenys tant com mareja Perquè creies de debò que la salvació d’un noi Pot caber, al primer cant del gall, dintre una petxina. -Blai Bonet-