Dolces Paraules: Obres Completes
Merenga (Agnès)
Amores A Distancia
Cuando mil quilómetros nos separan
-quilómetro más, quilómetro menos-
Y nos deseamos
En ciudades diferentes
Separadas entre sí
El cordón umbilical es el teléfono
Oigo tu voz
Me como tus vocales
Devoro tus eses y tos eles
Me palpita el sexo con tu risa
Nos contamos las cosas del día <<me ha entrado un apetito voraz>>, me dices
Y enumeras una lista inverosímil de alimentos incompatibles entre sí.
Tú engordarás
Yo me volveré anoréxica.
-Peri Rossi-
Tartaleta de Maduixa (Marina)
XII BRUIXA DE DOL
El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola’t al meu ventre
I cerca’mk, amb verí d’amor, el centre.
Tu seràs un gat negre, jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
La lluna, cega, encendrà l’escenari.
-Maria Mercè Marçal-
Encasada (Marina)
RAMONA, ADÉU
No et vull fer mal, Mundeta. Ets molt innocent i la innocència no te l’estroncaré jo. Ja ho faran esdeveniments més cruels, més durs per a tu. Recordes quan dèiem que en l’amor, com en la revolució, sempre hi ha una víctima i un botxí? No m’atreveixo ni a sospitar qui pot ser, de nosaltres dos, la víctima o el botxí... M’agradaria tornar-te a veure. Però em fa por desvetllar allò que portes dintre. Hauries de saber que a mi tant me fa la vida com la mort, que tot plegat no és més que una aventura estúpida i egoista. Saps, de vegades tinc la impressió que faig comèdia, que no sóc jo qui parla, i crec que aquest és un símptoma irrefutable de bogeria. No sé per què t’ho explico, tot això. Fa molt poc que et conec i gairebé no sé res de tu. Ignoro què tens que m’atrau tant. Potser són els teus ulls, perquè són uns ulls que miren de debò. O la teva timidesa, com si et fes por viure al món. I em sembla que et vull veure, dintre d’una setmana justa seré al Tostadero, al bar de Plaça Universitat. M’agradaria trobar-t’hi. Si no ens veiem més, et desitjo que no et converteixis en cap d’aquestes dones que van a esperar als marits a l’estació...Eren diferents, els dies d’estiu de l’any 34. Però més ho va ser la tardor, que s’iniciava.
-Montserrat Roig-
Mousse de Llimona (Dan)
COMPANY D’HABITACIÓ
Tu, com una tardor del maig,
Et treies la roba. L’americana,
El jersei gris i, sota el pantalón
Plegat pels trencs, l’eslip de niló,
Que tu mateix et rentaves, romanien,
Com en temps del col·legi de la bonanova, ordenats
A la cadira que mai no acostaves
A la taula.
I, una matinada de juny,
A les cinc de les primeres motos,
Tornaves trompa, amb els cabells salabrosos
D’haver nedat,
Amb els ulls petits, llunyans, lluents,
I una mica de sorra pel niqui,
Aquell de ratlles negres i blanques,
Que t’era una mica estret i semblava de nena.
Acotant el cap de no estudiar,
Et vares treure el pantalon,
“amb unes del bar estudiantil hem anat a Castelldefels”.
I, en silenci
De jo no respondre i de, a tu, saber-te greu,
Et tragueres una petxina que duies al butxacó,
Quasi vermella. Aromàtica de marisc, humida,
“et duc això”.
En el teu gest, fresc i marítim com un brot de pi,
Que to no senties ben bé per mor del temporal de la ginebra,
Vaig veure que eres innocent, almenys tant com mareja
Perquè creies de debò que la salvació d’un noi
Pot caber, al primer cant del gall, dintre una petxina.
-Blai Bonet-
Sacher (Martí)
MUNDO MACHO
¡Oh, Larry, Larry!
He perdido los gestos, las sonrisas, las miradas y la forma de peinarme; primero los tuyos, después los del Mundo Macho. He perdido el pensamiento, la ira, la paz, el amor y el odio que me inculcaste; y, luego, he perdido los que me inculcó el Mundo Macho. No reencuentro nada de antes que llegases tú, ni de antes que llegase el Mundo Macho: soy el espectro que, al perder el ayer inmediato, pierde la voluntad que le fuese inculcada, primero por ti, después por Lur. Eso es cierto, Larry; tan cierto como el agua del Nilo cuando la noche se hace muerte: tú me hiciste, y el Mundo Macho me destruía para reconstruirme de nuevo, y ahora intento reencontrar el punto en el cual todo yo, íntegro y vil a la vez, recomience en la única dimensión que realmente puedo tener.
-Terenci Moix-
Mousse (Sisé)
Thérèse i Isabelle
La Isabelle, agenollada sobre el coixí, tremolava com jo tremolava.
La meva cara encesa i la meva boca eren tan lluny de la seva cara i de la seva boca! La meva suor, la seva saliva, la manca d’espai, la meva condició de condemnada a gaudir sense treva des que la coneixia, m’embruixaven. Bevia salmorra, m’alimentava de cabells.
Veig el mig dol del nou dia, veig els parracs de la nit, els somric. Somric a la Isabelle i, front contra front, jugo amb ella al moltó per oblidar tot allò que mor. El lirisme de l’ocell que canta i precipita la bellesa del matí ens esgota: la perfecció no és d’aquest món ni tan sols quan la trobem.
-Violette Leduc-
Pastisseria Verdi, Gràcia, Barcelona.
Copyright of Rice Visual Artist
©RICE
All photos copyright of Photographer:
Sara Mithos
Instagram: @shotmithos
